El polèmic 3 de 7 per baix del Concurs de Can Jorba de 1966
En l’actualitat és molt difícil que cap castell quedi en qüestió de si està carregat o no per falta d’imatges o vídeos, ja que l’accés a les càmeres no és el mateix que a mitjans del segle XX, i ja no parlem de més antigament. Aquest fet ens ha portat de corcó durant 48 anys en un castell concret i, per fi!, hem aconseguit trobar la imatge que ens dóna la raó i que feia temps que cercàvem per diferents arxius i publicacions.
Els tres concursos de Can Jorba, organitzats pels grans magatzems Jorba-Preciados de Barcelona entre 1964 i 1966, van suposar un revulsiu per al fet casteller en una època en què a penes es veia el quatre de vuit. Les tres edicions van ser guanyades per la Colla Vella dels Xiquets de Valls en pugna amb els Nens del Vendrell, i la tercera no va estar mancada d’emoció ni de polèmica, com es recordava en un article de diaricasteller.cat el passat 1 d’abril.
El tercer Gran Trofeu Jorba-Preciados (aquest era el nom oficial) es va celebrar el 25 de setembre de 1966 a l’Avinguda del Portal de l’Àngel de Barcelona. Era ben sabut que la Colla Vella i els Nens es disputarien la primera posició, ja que eren les dues úniques colles que es podien plantejar el carro gros. El sorteig va fer que els vallencs fossin els últims a actuar en un certamen de quatre rondes, les tres primeres de les quals amb dret a una repetició.
En les tres primeres rondes, les dues colles van sumar els mateixos castells: quatre de vuit i dos de set carregats i tres de set aixecat per baix descarregat. Però els penedesencs patien una penalització per haver desmuntat un peu del dos de set.
Al final de la tercera ronda, doncs, els vallencs estaven en primera posició. No obstant, des de les files dels Nens del Vendrell, es va demanar que es desqualifiqués l’últim castell de la Colla Vella, el tres de set per baix, sota l’argument que els daus subjectaven un segon per l’aixella. La construcció va quedar mal ajustada d’alçades, perquè dos baixos es van intercanviar de posició per error: el baix més alt es va col·locar sota el segon més alt i el baix més petit sota el segon més petit, fent que un pilar quedés molt elevat i un altre molt enfonsat. Però els vallencs es van defensar dient que, malgrat les diferències d’alçades, el castell estava ben aixecat i que, en el moment de l’aleta, cap segon estava agafat per l’aixella. El Jurat es trobava davant del castell i, després de la deguda deliberació, el va considerar correcte.
Tot i quedar per darrere en la classificació, els Nens van renunciar a fer cap castell en la quarta ronda. Molesta per les acusacions sobre el tres de set per baix, la Colla Vella va anunciar el que aleshores era el sostre dels castells: el tres de vuit. Cal tenir en compte que, en aquell moment, només s’havia descarregat un cop en tot el segle XX (el 1951 justament pels Nens del Vendrell) i feia nou anys que ningú no el provava.
El castell va pujar nerviós, però es va carregar bé, per acabar trencant-se, amb l’enxaneta ja fora, entre l’eufòria dels castellers rosats i dels espectadors. Per tant, el polèmic tres de set per sota no computava. Els Nens del Vendrell van continuar protestant i es van negar a recollir el trofeu del segon lloc.
Malgrat no influir en la puntuació final, el tres de set per baix de la Colla Vella va romandre com un dels castells més controvertits dels anys 60. Entre els estudiosos sempre va planar el dubte de quina de les dues colles tenia raó i, en alguns casos, es va donar per bona la versió dels penedesencs. Sense anar més lluny, en un article a la versió digital de la revista Castells el passat 5 d’abril, l’historiador vendrellenc Pere Ferrando encara afirmava que un segon estava agafat per sota els braços.
Finalment, i després de més de 48 anys, s’ha descobert una fotografia del senyor Salvador Montserrat Güibas, natural de Valls. Gràcies al seu fill, el senyor Salvador Montserrat Ribas, resident a Sabadell, qui ens l’ha proporcionada, s’hi veu clarament que, quan es corona el castell, no hi ha cap mà sota l’aixella dels segons, com bé va observar el Jurat i com sempre van afirmar els tres daus que hi anaven: Jaume Viñas Vila, Julián Trujillo Espinosa “Julián de ca l’Amada” i Francesc Piñas Brucart.
Aquesta fotografia que publiquem a l’inici és un testimoni contundent i que ens reafirma la raó d’un castell que, a pesar de tot, sempre havia quedat dubtós, ja que la filmació de la jornada no en mostra el moment de l’aleta.